Octubre 2025

Docents en temps incerts: reptes i compromisos per a la democràcia

Jordi Plana

Director adjunt de l'Institut per a l'Educació Superior per a Amèrica Llatina i el Carib - IESALC

Vivim temps difícils per a la democràcia. Les nostres comunitats, a Catalunya i arreu, veuen créixer discursos d'odi, formes noves de xenofòbia i una desinformació constant que penetra a les escoles a través de les pantalles dels joves i infants. En aquest escenari, els i les docents es troben, un cop més, a la primera línia.

Ser docent avui no és només ensenyar una matèria, és assumir una vocació que va molt més enllà de la transmissió de coneixements. És crear espais de diàleg a l'aula, fomentar el pensament crític, ensenyar a conviure en la diversitat i, sobretot, a fer créixer ciutadans i ciutadanes capaços de sostenir una societat democràtica. El mestre o la mestra no és una figura aïllada: és part essencial d'un procés d'aprenentatge que és sempre dinàmic, una relació viva entre el que ensenya i el que aprèn.

I malgrat el vertigen tecnològic, la figura del docent no desapareix. Al contrari: és més necessària que mai. Les eines digitals poden facilitar informació, però només el guiatge d'un mestre pot ajudar l'infant o el jove a discernir, a entendre i a donar sentit al que veu i escolta. La tecnologia educa, però no acompanya; en canvi, els i les docents sí que ho fan.

Des de l'Institut Internacional de la UNESCO per a l'Educació Superior a Amèrica Llatina i el Carib (UNESCO IESALC), veiem com aquesta missió es complica arreu del món: salaris sovint insuficients, falta de reconeixement social, pressió emocional i aules cada cop més complexes i polaritzades. Tot això fa que molts mestres hagin de sostenir amb les seves pròpies forces el que hauria de ser una responsabilitat compartida de tota la societat.

Per això cal revaloritzar la seva tasca amb accions concretes. Des de Catalunya, i amb el suport de la Xarxa Civil UNESCO, es poden impulsar programes de formació en educació per a la ciutadania global, alfabetització mediàtica i convivència en la diversitat; promoure intercanvis internacionals amb docents d'Amèrica Llatina i del Sud global per compartir experiències i solucions; i donar més visibilitat pública al valor de la docència amb campanyes que reforcin el seu prestigi social.

També cal promoure projectes comunitaris que connectin les escoles amb biblioteques, entitats de barri i associacions culturals, perquè l'aprenentatge no s'acaba dins l'aula: es prolonga en el carrer, en la comunitat, en la vida col·lectiva. És així com els i les docents poden reforçar, amb la seva feina quotidiana, la salut democràtica de la societat.

El Dia Mundial dels Docents és, doncs, molt més que una commemoració. És una crida a reconèixer que sense mestres vocacionals, formats i compromesos, la democràcia es debilita. Catalunya, amb la seva xarxa única d'iniciatives UNESCO, té una oportunitat privilegiada per liderar aquest compromís. Des de UNESCO IESALC, reafirmem la nostra voluntat de caminar colze a colze amb els i les docents i amb la Xarxa Civil UNESCO a Catalunya.

En temps incerts, educar és, més que mai, un acte de resistència democràtica.

Amb motiu del Dia Mundial dels Docents – 5 d'octubre

Setembre 2025

Dia Internacional de la Pau: més que absència de guerra

Pablo Aguiar Molina

Director de FundiPau

Cada 21 de setembre celebrem el Dia Internacional de la Pau. Les Nacions Unides el van proclamar com un moment per recordar-nos que la pau no és un estat passiu, ni un simple desig, sinó una tasca urgent i col·lectiva. Malgrat els discursos institucionals i les imatges simbòliques de coloms blancs, la realitat és que el món està lluny d'aquest horitzó. I no només perquè continuem assistint a guerres obertes com les d'Ucraïna o el genocidi a Gaza, sinó perquè la violència impregna també les nostres societats en formes menys visibles però igualment destructives.

Intuïtivament associem la pau amb l'absència de guerra. Però la pau és molt més que això: és absència de violència. No només la violència directa de les bombes i les armes, sinó també la violència estructural i cultural que dificulta l'accés a un habitatge digne, que alimenta discursos d'odi, que fa normal la precarietat o la discriminació. Quan un jove no pot independitzar-se perquè els preus de l'habitatge són desorbitats, hi ha violència. Quan una dona és insultada al carrer per portar vel o per no portar-lo, hi ha violència. Quan la diferència es converteix en excusa per l'exclusió, la pau s'esquerda.

El repte és immens: d'una banda, frenar guerres i conflictes armats; de l'altra, abordar les violències quotidianes que tenim a casa nostra. La pau no és només una qüestió de política internacional, sinó també de com convivim en barris, escoles, famílies i institucions. Com la democràcia, la pau s'ha de construir cada dia. No n'hi ha prou amb proclames solemnes: el que fem —o deixem de fer— en el nostre dia a dia contribueix a un món més pacífic o més violent.

Què podem fer? No hi ha receptes màgiques, però sí accions concretes i necessàries.

• Construir xarxa. Tot acte col·lectiu té un impacte més gran que l'acció individual aïllada. Teixir vincles, participar en associacions, projectes comunitaris o espais veïnals contribueix a societats més inclusives i resilients. Sense xarxa social, només queda la llei del més fort.
• Exigir a les administracions valentia. No podem permetre que amb una mà facin discursos de pau i amb l'altra signin contractes amb empreses armamentistes. Cal reduir la despesa militar i establir regles perquè la contractació pública no alimenti qui genera violència, sigui en el camp de les armes, de l'especulació immobiliària o de l'explotació laboral.
• Significar-se. A les xarxes socials, als espais públics, als centres educatius, als mitjans locals. Donar suport a iniciatives de construcció de pau, denunciar injustícies, visibilitzar alternatives. La neutralitat, en contextos d'injustícia, sempre juga a favor del poder i mai de la víctima.
• Practicar l'amabilitat. Pot sonar ingenu, però no ho és. El respecte i la cura en les relacions quotidianes són la primera línia de defensa contra l'odi i la deshumanització. Els conflictes són inevitables, però podem decidir gestionar-los de manera pacífica, sense humiliació ni violència.

La pau no vindrà de dalt a baix, imposada per governs o institucions. Neix i es nodreix de les nostres pràctiques diàries, dels nostres vincles i de la capacitat de dir "no" a les formes de violència normalitzades. El Dia Internacional de la Pau ens recorda que la pau no és un somni ingenu, sinó una necessitat urgent i una responsabilitat compartida.