Gener 2026

Què podem fer, de debò, per la Pau?

Raül Romeva

Economista, escriptor, analista i polític espanyol, doctor en Relacions Internacionals i Ciències de l'Educació i l'Esport. 

El dia 30 de gener celebrem el DENIP, Dia Escolar per la NO Violència i la Pau. 

Desembre 2025

Preparant el futur: la força silenciosa de la societat civil UNESCO

Onno Seroo 

President de la FCACU

L'any 2025 ha estat, per a la FCACU, un any d'inflexió i de transició. El primer després del 40è aniversari i, alhora, un punt de partida que ens interpel·la com a societat. Durant aquest any hem acomiadat tres figures imprescindibles de l'univers UNESCO català: Don Federico Mayor Zaragoza, mort el desembre de 2024; Montserrat Pumarola i Rodrigues, activista i cofundadora d'Amics de la UNESCO de Girona, desapareguda el juny passat; i, el setembre de 2025, Félix Martí i Ambel, fundador del Centre UNESCO de Catalunya i impulsor d'allò que avui coneixem com la Xarxa Civil UNESCO.

Amb la seva absència, s'imposa una reflexió profunda: com garantirem el relleu generacional i l'impuls cívic que sustenten la infraestructura UNESCO al nostre país? Aquest és un repte central. Perquè, si alguna cosa han demostrat aquestes dècades, és que la defensa de la democràcia, dels drets humans i del multilateralisme no es manté sola: necessita mans, compromís i organitzacions socials fortes.

El 2025 ha estat també un any d'anàlisi interna. Hi ha reptes globals que alimenten l'erosió democràtica internacional i domèstica —el retorn a la cultura de la força, el menyspreu pel dret internacional, la normalització de la violació massiva dels drets humans, el creixement del racisme, l'escletxa creixent entre rics i pobres, l'avenç de models de desenvolupament insostenibles derivats de l'agreujament de la crisi climàtica— que ens interpel·len directament com a entitats UNESCO. D'altra banda, malgrat alguns avenços en el diàleg amb la Comissió Espanyola per a la UNESCO, encara resten problemes pendents, com l'acreditació de les nostres entitats i l'avenç cap a l'establiment d'un marc estable de col·laboració.

Davant d'això, les entitats UNESCO dels territoris catalans reivindiquem el nostre paper: ser motors del multilateralisme local, traduint al territori els valors i estàndards internacionals. Un rol discret però fonamental, que sovint permet que iniciatives cíviques esdevinguin projectes de ciutat. El dinamisme del moviment UNESCO és notable, com ho demostra la programació de la Setmana UNESCO 2025 de la Xarxa Civil UNESCO.

Si la FCACU i les seves entitats volem continuar sent rellevants als nostres pobles i ciutats, hem de preparar el futur. A nivell de la FCACU, és una responsabilitat que recau en la Junta, que —informada per les entitats i les dinàmiques territorials en el conjunt dels Països Catalans— ha identificat alguns elements que val la pena explorar.

Cal reforçar l'obertura cap a la cooperació amb altres agents socials, ja present a escala local, i recolzar al màxim les iniciatives existents que permeten incorporar joves a les nostres entitats, disposats a promoure projectes d'abast internacional mentre arrelen en la llengua i la cultura catalanes. Necessitem reforçar l'aposta decidida perquè el nostre moviment reflecteixi millor la diversitat generacional, cultural i religiosa que caracteritza la Catalunya actual.

Davant dels recursos limitats i les deficiències de les polítiques públiques de subvenció actuals, la FCACU està generant aliances i projectes conjunts per obtenir finançament privat. Diverses associacions UNESCO comparteixen avui iniciatives que aborden, des del patrimoni, la lluita contra l'extrema dreta, la gestió de desastres naturals o la promoció de la diversitat cultural. En algun cas, l'ajut d'una Cambra de Comerç ens ha permès encarregar a un jove investigador un estudi de viabilitat sobre les tines de pedra seca. Un altre repte és trobar maneres adequades de reforçar la nostra formació permanent en polítiques UNESCO i aprofundir en la cooperació amb el conjunt de la Xarxa Civil, convidant també altres ens UNESCO, com les reserves de la biosfera, els geoparcs i les ciutats creatives i d'aprenentatge.

El 2026 ha de posar els fonaments per inventar i dissenyar millor el futur de la nostra societat. Ho devem al compromís de Don Federico, de la "Pumi", de Félix, amb la nostra llengua, cultura i drets nacionals, i —sobretot— ho devem a les generacions actuals i futures que hauran de reconstruir una democràcia avui en erosió.

Novembre 2025

Seguretat i llibertat

Lluís Font i Espinós 

Doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona

La pandèmia provocada per la Covid-19 i la recent Dana al País Valencià ens han fet adonar amb una cruesa extrema que vivim envoltats de perills. Ho sabíem i, tanmateix, no n'érem prou conscients. Hem despertat sobtadament del somni d'una seguretat plena, vinculada a una expectativa de progrés il·limitat. A finals del segle XX, el sociòleg alemany Beck va descriure l'escenari vers el qual ens hem encaminat: una societat del risc global. L'avenç tecnocientífic ha reportat grans guanys a la humanitat, en qualitat de vida i coneixement de la realitat, però també ha creat nous desafiaments.

Així, hi ha perills en la mobilitat i el treball, i en la convivència social quan es debiliten els lligams entre les persones i s'accentuen els problemes; en l'alimentació i el consum d'estupefaents, i en el camp de la salut, per les epidèmies actuals i les futures que haurem d'afrontar; en el canvi climàtic i els seus efectes sobre l'ecosistema natural. La pobresa extrema i la manca d'expectatives de vida és una font de conflictes permanent; el terrorisme fonamentalista, ancorat en la desesperança, n'és un bon exemple: un perill que es mou en la penombra i actua arreu, mortífer en la seva disposició a sacrificar vides.

La consciència del risc, i de la pròpia fragilitat, esdevé el millor antídot davant d'aquesta realitat plena de clarobscurs, amb el benentès que no hi ha correspondència exacta entre la percepció de risc i l'existència objectiva del mateix. Reduir els perills a la mínima expressió té molt a veure amb la prevenció, i amb unes polítiques públiques compromeses amb el benestar present i el de les futures generacions. Tanmateix, la pregunta rellevant és: podem aspirar a viure absolutament segurs, eliminant els perills de la nostra existència? Suposa aquesta pretensió una limitació de la llibertat, en la mesura que es controla la conducta humana i tot queda regulat fins al més petit detall, com un gran germà orwellià?

Algunes de les distòpies del segle passat han donat una resposta clara a aquest dilema: seguretat a canvi de llibertat. El món feliç d'Huxley així ho reflecteix. A la pel·lícula Blade Runner, Ridley Scott descriu un món en què s'ha consumat la destrucció, però segueix havent-hi vida. Vattimo s'inspira en aquest film, situat en un escenari postapocalíptic, per invitar-nos a rellegir amb amplitud de mires les grans obres de tots els temps, per trobar-hi saviesa. Aquella que ens ajudarà a afrontar, sense dogmes, el desafiament d'intensificar la seguretat personal i col·lectiva, tot preservant la llibertat.

Octubre 2025

Docents en temps incerts: reptes i compromisos per a la democràcia

Jordi Plana

Director adjunt de l'Institut per a l'Educació Superior per a Amèrica Llatina i el Carib - IESALC

Vivim temps difícils per a la democràcia. Les nostres comunitats, a Catalunya i arreu, veuen créixer discursos d'odi, formes noves de xenofòbia i una desinformació constant que penetra a les escoles a través de les pantalles dels joves i infants. En aquest escenari, els i les docents es troben, un cop més, a la primera línia.

Ser docent avui no és només ensenyar una matèria, és assumir una vocació que va molt més enllà de la transmissió de coneixements. És crear espais de diàleg a l'aula, fomentar el pensament crític, ensenyar a conviure en la diversitat i, sobretot, a fer créixer ciutadans i ciutadanes capaços de sostenir una societat democràtica. El mestre o la mestra no és una figura aïllada: és part essencial d'un procés d'aprenentatge que és sempre dinàmic, una relació viva entre el que ensenya i el que aprèn.

I malgrat el vertigen tecnològic, la figura del docent no desapareix. Al contrari: és més necessària que mai. Les eines digitals poden facilitar informació, però només el guiatge d'un mestre pot ajudar l'infant o el jove a discernir, a entendre i a donar sentit al que veu i escolta. La tecnologia educa, però no acompanya; en canvi, els i les docents sí que ho fan.

Des de l'Institut Internacional de la UNESCO per a l'Educació Superior a Amèrica Llatina i el Carib (UNESCO IESALC), veiem com aquesta missió es complica arreu del món: salaris sovint insuficients, falta de reconeixement social, pressió emocional i aules cada cop més complexes i polaritzades. Tot això fa que molts mestres hagin de sostenir amb les seves pròpies forces el que hauria de ser una responsabilitat compartida de tota la societat.

Per això cal revaloritzar la seva tasca amb accions concretes. Des de Catalunya, i amb el suport de la Xarxa Civil UNESCO, es poden impulsar programes de formació en educació per a la ciutadania global, alfabetització mediàtica i convivència en la diversitat; promoure intercanvis internacionals amb docents d'Amèrica Llatina i del Sud global per compartir experiències i solucions; i donar més visibilitat pública al valor de la docència amb campanyes que reforcin el seu prestigi social.

També cal promoure projectes comunitaris que connectin les escoles amb biblioteques, entitats de barri i associacions culturals, perquè l'aprenentatge no s'acaba dins l'aula: es prolonga en el carrer, en la comunitat, en la vida col·lectiva. És així com els i les docents poden reforçar, amb la seva feina quotidiana, la salut democràtica de la societat.

El Dia Mundial dels Docents és, doncs, molt més que una commemoració. És una crida a reconèixer que sense mestres vocacionals, formats i compromesos, la democràcia es debilita. Catalunya, amb la seva xarxa única d'iniciatives UNESCO, té una oportunitat privilegiada per liderar aquest compromís. Des de UNESCO IESALC, reafirmem la nostra voluntat de caminar colze a colze amb els i les docents i amb la Xarxa Civil UNESCO a Catalunya.

En temps incerts, educar és, més que mai, un acte de resistència democràtica.

Amb motiu del Dia Mundial dels Docents – 5 d'octubre

Setembre 2025

Dia Internacional de la Pau: més que absència de guerra

Pablo Aguiar Molina

Director de FundiPau

Cada 21 de setembre celebrem el Dia Internacional de la Pau. Les Nacions Unides el van proclamar com un moment per recordar-nos que la pau no és un estat passiu, ni un simple desig, sinó una tasca urgent i col·lectiva. Malgrat els discursos institucionals i les imatges simbòliques de coloms blancs, la realitat és que el món està lluny d'aquest horitzó. I no només perquè continuem assistint a guerres obertes com les d'Ucraïna o el genocidi a Gaza, sinó perquè la violència impregna també les nostres societats en formes menys visibles però igualment destructives.

Intuïtivament associem la pau amb l'absència de guerra. Però la pau és molt més que això: és absència de violència. No només la violència directa de les bombes i les armes, sinó també la violència estructural i cultural que dificulta l'accés a un habitatge digne, que alimenta discursos d'odi, que fa normal la precarietat o la discriminació. Quan un jove no pot independitzar-se perquè els preus de l'habitatge són desorbitats, hi ha violència. Quan una dona és insultada al carrer per portar vel o per no portar-lo, hi ha violència. Quan la diferència es converteix en excusa per l'exclusió, la pau s'esquerda.

El repte és immens: d'una banda, frenar guerres i conflictes armats; de l'altra, abordar les violències quotidianes que tenim a casa nostra. La pau no és només una qüestió de política internacional, sinó també de com convivim en barris, escoles, famílies i institucions. Com la democràcia, la pau s'ha de construir cada dia. No n'hi ha prou amb proclames solemnes: el que fem —o deixem de fer— en el nostre dia a dia contribueix a un món més pacífic o més violent.

Què podem fer? No hi ha receptes màgiques, però sí accions concretes i necessàries.

• Construir xarxa. Tot acte col·lectiu té un impacte més gran que l'acció individual aïllada. Teixir vincles, participar en associacions, projectes comunitaris o espais veïnals contribueix a societats més inclusives i resilients. Sense xarxa social, només queda la llei del més fort.
• Exigir a les administracions valentia. No podem permetre que amb una mà facin discursos de pau i amb l'altra signin contractes amb empreses armamentistes. Cal reduir la despesa militar i establir regles perquè la contractació pública no alimenti qui genera violència, sigui en el camp de les armes, de l'especulació immobiliària o de l'explotació laboral.
• Significar-se. A les xarxes socials, als espais públics, als centres educatius, als mitjans locals. Donar suport a iniciatives de construcció de pau, denunciar injustícies, visibilitzar alternatives. La neutralitat, en contextos d'injustícia, sempre juga a favor del poder i mai de la víctima.
• Practicar l'amabilitat. Pot sonar ingenu, però no ho és. El respecte i la cura en les relacions quotidianes són la primera línia de defensa contra l'odi i la deshumanització. Els conflictes són inevitables, però podem decidir gestionar-los de manera pacífica, sense humiliació ni violència.

La pau no vindrà de dalt a baix, imposada per governs o institucions. Neix i es nodreix de les nostres pràctiques diàries, dels nostres vincles i de la capacitat de dir "no" a les formes de violència normalitzades. El Dia Internacional de la Pau ens recorda que la pau no és un somni ingenu, sinó una necessitat urgent i una responsabilitat compartida.